The Dark Side of the Moon (Pink Floyd)

The Dark Side of the Moon (1973) no és un àlbum, és una experiència auditiva i filosòfica completa. Aquest és el moment on Pink Floyd, amb Roger Waters com a força lírica principal, va cristal·litzar la seva visió del rock progressiu i conceptual. L'àlbum va ser creat per explorar les pressions de la vida moderna, la bogeria, l'avarícia i la inevitabilitat de la mort, temes que es converteixen en una banda sonora per a la psique humana. Per a aquesta sessió, l'equipament ha d'estar a punt per a la producció sonora revolucionària, realitzada als estudis Abbey Road sota la direcció magistral d'Alan Parsons.

La clau de la immersió és l'ús del so com a element narratiu. Des del batec del cor i la respiració que obren "Speak to Me/Breathe", fins als sorolls de caixes registradores a "Money" i els seus compassos inusuals en 7/4, cada efecte té un propòsit. Escolta amb atenció la progressió dinàmica: des de l'ambient fred i sintètic d'“On the Run” fins al clímax vocal sense paraules de Clare Torry a "The Great Gig in the Sky"; o la tensió calculada entre la lletra punyent de Waters i el solo de guitarra èpic de David Gilmour a "Time". El seu èxit massiu —més de 900 setmanes a les llistes de Billboard— es deu a aquesta universalitat temàtica i a la seva capacitat de fer que l'oient se senti immers dins el disc. És una obra que exigeix ser escoltada de principi a fi, sense interrupcions, com una única peça musical en moviment.